Hem passat la tarda junts, xerrant amb els nostres amics. Fent acudits enginyosos, rient ruidosament dels dels altres, compartint experiències. Nosaltres dos actuem com dos més qualsevol del grup, fent-nos el mateix cas que a la resta. No, no el mateix. Inclús ens ignorem una mica, mostrem la nostra autosuficiència. Intentem augmentar el desig de l'altre per nosaltres amb una mica de mala intenció. Tot és un joc, com ens mirem, com no ens mirem. Quan hem de marxar, fas veure que no tens ganes de fer-me un petó, continuem el joc. Per guanyar-te, faig veure que no m'importa, que no el necessito. Tu fas el mateix. I cadascú marxa en la seva direcció, rient. Encara que sabent que falta alguna cosa, perquè encara que sabem que estem jugant, no ens hem fet el petó de comiat. Veig com se m'escapa el bus i corro per agafar-lo. Però arribo a la parada, cansadíssima, i just arrenca. Així que abaixo el cap i intento recuperar l'alè. Llavors sento un ei!, aixeco el cap i m'agafes la cara i em plantifiques un petó, llarg i sentit. T'abraço, molta estona. Intento que el temps que t'abraço i la intensitat siguin proporcionals a l'alegria que sento, però mai ho seran. Tu estàs somrient, estàs content, feliç. I llavors començo a plorar. Crec que és l'últim que esperaves que passés. Jo també, creu-me. Mai m'havia passat. Perquè aquest cop és de felicitat.
